2Galilea153 02 blog

ENCARA NO HO HEU LLEGIT TOT A nna -B el C arbonell , Sant Cugat del Vallès Els que som mares i pares sa- bem de la importància d’establir rutines des de ben petits amb els nostres fills i filles. Ve a ser com establir petites litúrgies, que si es transmeten amorosa- ment i pacientment, no produi- ran al·lèrgies i, en canvi, con- tribuiran positivament a forjar el seu caràcter, els guiaran cap a un cert ordre, creixeran en valors i els ajudaran a discer- nir més endavant amb un cert criteri. Ensenyar-los a «donar les gràcies» n’és una d’aquestes rutines, i no sols per una qües- tió d’amabilitat i bona educació. Una vegada, fa molts anys, algú em va dir que donar les gràci- es per obvietats, per accions habituals i gairebé d’obligat compliment, no calia perquè es donaven per suposades i es desvirtuava l’acció i el sentit del terme. En aquell moment, reconec que no vaig entendre el significat real del que em de- ien... però amb el pas del temps n’he descobert el veritable sen- tit. No és que donar les gràci- es per tot desgasti la paraula, sinó que estem parlant d’una dimensió humana que l’hem de convertir de forma natu- ral en la tija central per acabar transformant tot el nostre ésser en un cant d’acció de gràcies. Ser agraït no és un pur for- mulisme, ans el contrari, ser agraït parla molt de com som, del veritable sentit de les nos- tres vides i del valor que do- nem als qui ens acompanyen en la nostra trajectòria vital. Ser agraït és un reconeixe- ment afectuós, és una manera d’anar per la vida, un actuar més des del cor que des del nos- tre, a vegades, fred intel·lecte. Recordo que, en una visita, un monjo de Poblet ens va dir: l’essència de la persona hu- mana i de tot cristià ha de ser «Respirar i donar gràcies». Però ¿quina mena de gràcies hem de donar? No serveixen les gràcies protocolàries, ni les obligades, sinó que parlem de les gràcies sinceres, de les que neixen del cor i ens brollen de dins. Sovint tendim a donar per fetes algunes coses, i a obli- dar-nos d’agrair-les: la genero- sitat dels nostres progenitors en desitjar-nos i estimar-nos; cada segon de la nostra existèn- cia: fràgil, gratuïta, irrepetible; cada nou dia lluminós o plujós; per cada persona que ens es- colta, acompanya, estima... tots aquests i molts d’altres actes són deutors del nostre major agraïment. I, a Déu Pare i Mare, ¿no li hem de donar les gràcies? La litúrgia, de manera sen- zilla i natural, ens hi hauria de convidar més sovint a adop- tar aquesta actitud d’agraïment per la vida, per sentir-nos es- timats abans de néixer, per un Déu que ens oferí el seu Fill per amor, pel do de la fe. Aquesta seria una «rutina» que amb el temps els infants, de manera natural, haurien d’integrar en la seva pregària i convertir en «acció de gràcies» de la seva vida. L’agraïment ha de pren- dre cos en les celebracions li- túrgiques comunitàries i tam- bé en la nostra vida interior. Gràcies, una paraula que es- devé oració, pregària en si mateixa quan la transfor- mem en una actitud de vida. Aprendre a ser agraït Sumari

RkJQdWJsaXNoZXIy MTM2Njk0